La Vuelta ja mira al temut i salvatge Cuitu Negru asturià

Entre els núvols i els xàfecs que mullen tothom menys els corredors, la Vuelta mira des de Villablino, terra de miners lleonesos, a l’horitzó de la pròxima i fronterera Astúries, a les costes que poden definir la carrera, entre els dubtes del líder Ben O’Connor i d’Enric Mas, la fortalesa de Primoz Roglic i l’astúcia de Mikel Landa, sense oblidar un Richard Carapaz que es manté a l’aguait.

Quan el pilot ho vol, un port de primera categoria pot desencadenar una autèntica batalla per emmarcar i, quan no, fins i tot els velocistes, que pugen gairebé convertits en escaladors, superen el cim per disputar la batalla del dia en un esprint gairebé calcat que s’haurien trobat sense muntanyes pel camí, com si estiguessin encara immersos en la suosa Andalusia. Els corredors trigaran molt temps a oblidar la calor que van passar la setmana passada pel sud d’Espanya.

Treballo sense recompensa

Per això, tot i que s’esperés un altre guió, la 14a etapa va finalitzar amb un esprint en què Wout van Aert volia ampliar la seva collita de victòries en la prova, ja en porta tres, però l’australià Kaden Groves, molt més velocista que ell, l’hi va impedir.

L’astre belga va fer que l’equip treballés tot el dia, que anul·lés la fuga, que es rellevés amb ciclistes com Robert Gesink, que es retira al final de la Vuelta, o Steven Kruijs-wijk, que ha sigut tercer del Tour i va perdre per una caiguda un Giro que gairebé tenia al sarró. Van Aert, a l’hora de la veritat, es va haver de conformar amb la segona plaça i l’esforç dels companys només li va valer per passar primer pel port del dia, anomenat Leitariegos, i que el pilot va superar com si fos una autovia. Lidera la regularitat i la muntanya. No tots els dies pots guanyar, per molt renom que tinguis.

Però el que sí que pot passar és que un contratemps et compliqui la situació per donar una mica de suspens a la carrera. Quedaven 14 quilòmetres per a Villablino, el pilot descendia convençut que un esprint definiria el vencedor del dia. El públic, a la meta, estava content perquè havia tornat el sol i la roba es començava a eixugar, sobretot per a aquells que s’havien acostat a l’arribada sense mirar el cel i, per tant, no adonar-se d’un xàfec que quasi inunda Villablino en pocs minuts.

Ara amb prou feines es punxa una roda, perquè els tubulars porten un líquid que tapa els porus i que permet córrer com si no hi hagués cap forat a les gomes. Però, de vegades, els miracles mecànics es compliquen i no hi ha més remei que canviar de bici. És el que li va passar a Roglic, que es va veure obligat a rodar gairebé com si s’estigués jugant la carrera en una baixada.

Notícies relacionades

Roglic i Ayuso, el duel del Giro

Van der Breggen lidera l’èpica neerlandesa a la Vuelta femenina

En qualsevol moment salta la sorpresa. Per això mai es pot donar una carrera per guanyada, encara que siguis el més fort del pilot. O creure que O’Connor ja porta el jersei vermell descolorit, si està encara situat a la primera plaça de la general.

Ara toca mirar al Cuitu Negru, el cim més complicat d’aquesta Vuelta, amb tres quilòmetres finals on gairebé seria millor pujar lligat a una corda: només d’escriure el percentatge espanta. Són 3.000 metres on el pendent arriba al 24%. Una salvatjada.