La Lliga de la revolució de Flick

Aquesta Lliga conquistada pel Barça a Cornellà va arribar després d’un atropellament massiu a les portes de l’RCDE Stadium que va acabar amb 15 ferits de diversa consideració. Amb aficionats de l’Espanyol reclamant que el partit no es disputés. I l’equip de Flick, molt nerviós, resolent gràcies a la seva gran estrella adolescent, però també a Szczesny, el seu porter de 35 anys. Amb set punts d’avantatge sobre el crepuscular Reial Madrid amb dues jornades per disputar-se, la nit podia acabar.

"M’encanta que em diguin el que he de fer. Que segueixin, que segueixin. ¡Així jo faig el contrari!". Joan Laporta, el president del Barcelona, reia uns dies enrere, feliç en un d’aquells àpats en què ell parla i la resta interpreta el perquè d’aquest Barça disruptiu.

Laporta és conscient que s‘ha sortit amb la seva gràcies a una decisió que ha marcat el seu mandat, i que ell va perseguir més que ningú: la via alemanya. La rebel·lió comandada per Hansi Flick, campió de Lliga, Copa i Supercopa d’Espanya en la seva primera temporada a la banqueta –amb la caiguda a San Siro com a assumible preu del canvi de paradigma–, fixa un punt d’inflexió clau en la història del club.

Va capitular un Reial Madrid de final de trajecte i el Barça va poder coronar-se amb el títol més "honest". És com li agrada definir-lo a Flick, un entrenador que, als seus 60 anys, ha modernitzat el club, arrencant-lo d’aquests debats estètics i guerres de famílies que havien incrustat l’entitat entre el romanticisme i el canibalisme, sempre amb el passat com a fil conductor. Allà queden les experiències a la banqueta de Koeman, a qui Laporta no es va atrevir a acomiadar quan ho havia de fer, per després fer-lo fora en un avió; o de Xavi Hernández, que es va malacostumar a viure entre fantasmes, pensar que el guardiolisme era el seu enemic, i acabar també al carrer per pensar que amb aquesta mateixa plantilla campiona no hi havia res a de fer.

Ralf Rangnick, actual seleccionador d’Àustria, va ser qui va posar Laporta sobre la pista de Flick. Deco i Bojan, al capdavant de l’àrea esportiva, els que es van sentir desconcertats en aquella reunió a Londres en la qual l’extècnic del Bayern i de la selecció alemanya els va convèncer del poc partit que se li havia tret a una equip que, al seu parer, requeria retocs escassos. Gündogan va ser potser el millor jugador de l’era Xavi. Doncs bé, a l’equip volcànic de Flick, el seu joc alambinat i assossegat no podia tenir lloc.

El canvi en la preparació física comandada per Julio Tous va ajudar que Flick posés en pràctica un estil punk i adaptat a l’ànsia juvenil. Un model despietat i apropiat per a aquestes noves generacions que necessiten constants impactes. Gols en contra i a favor, dramatisme i heroisme, plaer continu. El públic del futbol que Florentino Pérez assegurava que s’avorria amb partits de 90 minuts ha pogut enganxar-se a la proposta del Barça. Els salts del raper Travis Scott a Montjuïc serveixen com a metàfora d’aquest nou temps.

Notícies relacionades

El Barça vol engegantir el seu regnat amb la quarta Champions

De l’1 al 100

Ha sigut l’hàbitat idoni per a l’explosió d’un Lamine Yamal embalat cap a la Pilota d’Or sent encara menor d’edat. Sí, en la temporada que el Reial Madrid va aconseguir ajuntar Mbappé amb Vinícius, Rodrygo i Bellingham. Flick va respondre confiant en les potes de gall de Lewandowski, rescatant del no-res Raphinha perquè el seu desplegament tingués sentit en un equip que sempre mira endavant; però també revitalitzant De Jong, anticrist de l’era de Bartomeu, i ara essencial al costat d’un Pedri el govern del qual no admet comparació a Europa.

Aquest Barça sorprèn.