Avui fa 30 anys, un 4 d’agost del 1992, Espanya va encertar el centre de la diana

Barcelona no va ser, només, una trobada de l’esport. Va ser una festa de la cultura, que va donar peu que es produís entorn dels Jocs del 92 un aquelarre del coneixement eclèctic, que va atraure talents com el cineasta Manuel Huerga, director artístic de les cerimònies d’inauguració i clausura, com el músic Ryuichi Sakamato, guanyador d’un Oscar per la música de ‘Lúltim emperador, compositor de la part central de la cerimònia de la inauguració, o mestres de la cuina com Carles Gaig. Aquesta és la Barcelona que va somiar, des de la seva tribuna periodística, el malaguanyat Álex Botines, un dels primers que va apostar per la idea primigènia de Samaranch, Serra i Maragall, i per la qual van treballar servidors públics com Josep Antoni Acebillo, llavors director de l’àrea municipal de projectes.

Aquell 4 d’agost, en què la selecció femenina d’hoquei sobre herba va aconseguir classificar-se per a la final després de superar Corea en la pròrroga, i en què Jordi Arrese es va assegurar una medalla en les pistes de la Teixonera, Espanya va encertar el centre de la diana, per penjar-se una de les medalles d’or més inesperada dels Jocs: la de tir amb arc en la modalitat per equips. Antonio Vázquez, Juan Carlos Holgado i Alfonso Menéndez van formar el triplet màgic que es va consagrar després de dos anys de treball amb l’entrenador rus Victor Sidoruk, que «va esprémer» els esportistes amb l’únic objectiu de la medalla.