'This is real love', l'algoritme de l'amor

¿Quin reflex de l’amor ens torna una societat mercantilitzada i espectacularitzada? La pregunta no és cap bagatel·la, i se la formula el jove Col·lectiu VVAA en el seu últim espectacle, 'This is real love', a la Sala Beckett fins al 10 de març. La seva joventut tampoc és un detall menor, perquè en la seva gosadia i pràctica crítica van a l’essència dels tics i TOCs contemporanis, acoblen amb frescor sentiments i algoritmes, egos i 'likes', i ens adverteixen des del púlpit de la no tan curiosa similitud entre matrimoni i patrimoni.

Alerta, la travessia requereix instruccions. A l’accedir a la blancor asèptica de l’espai dissenyat per Marc Salicrú descobrim que no hi ha butaques, que el públic circula i actua –mòbil en mà– com a massa no sempre crítica. I tranquils, que no es tracta d’una d’aquestes marcianades pensades per a museus –tot i que es busqui l’ancoratge en mestres de la ‘performance’ com Marina Abramović i Ulay–, aquí també hi ha història d’amor, la d’Elena Martín i Max Grosse Majench, protagonistes i exparella, segons ens expliquen, que han decidit regalar al públic l’espectacle de la seva ruptura.

Notícies relacionades

Febre per Bad Bunny: 10 concerts a Madrid i 2 a Barcelona

Mor James Foley, el director predilecte de Madonna i responsable de dues pel·lícules de la saga ‘Cincuenta sombras de Grey’

Persona-personatge, punt de fuga principal d’una espiral de materials en la qual giren sense complexos la retòrica nímia de les TED Talks –Sofia Gallarate com a xarlatana suprema– amb la pornografia emocional del ‘reallity’ disfressat de concurs televisiu. La música en directe esquinça el ventall des del trap i reggaeton fins al pop més ‘triunfito’. Encara queda lloc per embafar-se de metafísica astral, i per a coreografies ritualitzades per una secta 'new age', pregàries a la santíssima trinitat dels nostres dies: ego, amor i capital.

Sotmetre la dispersió

Entrar o sortir. Deixar-se portar per una de les posades en escena més audaces que veurem aquesta temporada o marxar aclaparat entre artilleria pomposa i alguns quadros massa estirats. La primera, sens dubte. Entre altres virtuts s’aconsegueix sotmetre la dispersió d’aquest món binari i veloç retratat –tesi, amor-mercaderia– i s’agraeix no sentir tant aquest ‘déjà vu’ que sovint afligeix cert teatre que es vol innovador. Es llegeix una línia pròpia que s’intuïa a ‘Like si lloras’ i que despuntava en Pool (no water), la unió de VVAA amb els Íntims de Lleida. Oxigen. Que l’hi diguin a aquest públic majoritàriament jove que s’ha declarat proscrit de les sales i que no té problemes per omplir la Beckett. Hi ha futur.