Clara Peya: «S’ha de parlar de les coses que no es parlen»

A ‘Perifèria’, que surt a la venda aquest divendres, Clara Peya afronta la missió de transformar en música les seves percepcions sobre les formes de vida no canòniques, les emotivitats contingudes i la vulnerabilitat que causa la diferència. Zones d’ombra inspiradores d’onze cançons en català i castellà que la pianista presenta aquest dijous a Barts, dins del Guitar BCN (entrades esgotades).

¿Un disc sobre maneres no normatives de ser al món?

Totes ens podem sentir identificades amb el concepte del disc, des de les persones invisibilitzades i sense altaveu a les que viuen en perifèries emocionals. La societat no ens ajuda a mostrar aquesta part emocional, que no compartim perquè ens costa acceptar-la. Amb la pandèmia, la salut mental em té preocupada: solitud, depressió, por, obsessió... Hem de ser capaços de parlar de les coses que no es parlen, de totes aquestes perifèries.

Les cançons tenen un origen prepandèmic. ¿Alguna excepció?

N’hi ha dues que vaig fer durant el confinament. Una és ‘Ni el mar’, reflex d’estar sense la teva gent, sense les abraçades, tot i que estiguis en un lloc idíl·lic, com era el meu cas, que era a la muntanya, cuidant els horts, fent excursions, menjant bé i practicant esport. L’altra és ‘Ha mort l’amor’ i la vaig fer quan vaig sentir que la gent estava molt desanimada, com si la por hagués arrasat l’amor.

A ‘Dona frontera’ compta amb Ana Tijoux i l’actriu Alba Flores (filla d’Antonio Flores). ¿En què s’inspira?

Tinc la sensació que la fortalesa de les dones és més gran que la dels homes, en el sentit d’aguantar, sostenir, mantenir... Som pilars invisibles: les cuidadores, les que netegen... Vaig pensar molt en aquestes dones que no tenen ni temps per pensar, que estan remant tot el dia. Aquesta cançó és una col·laboració amb Jornaleras de Huelva en Lucha. Es pot comprar en el ‘bandcamp’ de Vida Records i els beneficis van al col·lectiu.

 

Sol treballar amb cantants femenines, però en aquest àlbum la veu protagonista és la d’Enric Verdaguer.

Jo venia de la Magalí (Sare), una noia amb una força extrema, i l’Enric és un noi amb una sensibilitat enorme, i m’agrada aquest contrast. Quan canta en català, no sé per què, no em porta a Catalunya. És com si vingués algú amb un bagatge musical que no és d’aquí a cantar-me en català, o en castellà, i m’agrada aquesta barreja.

Ha utilitzat un piano de paret, menys vistós que el de cua, i a sobre, amb sordina.

Al disc parlem de gent exclosa, que no disposa d’un altaveu, i de les coses que no diem, i el piano de paret amb sordina és el més íntim. Aquest pedal es va crear perquè la gent pogués estudiar piano sense molestar els veïns. Representa una altra manera de tocar: més sònica, ambiental, conceptual, menys concreta.

És inhabitual una figura com la seva, artista més o menys pop que és instrumentista i es val d’altres veus.

Ja m’hauria agradat saber cantar, però si hi ha gent que ho fa molt millor que jo, doncs això ja serveix de plataforma perquè altres cantants es puguin expressar i donar a conèixer.

En els seus discos ha comptat amb Judit Neddermann, Alessio Arena, Sílvia Pérez Cruz, Elena Gadel, Nina, Névoa, Gemma Abrié, Bikimel...

Les meves cançons, cantades per mi, no funcionen, i en les seves veus prenen vida. Els cantants solen dir-me que els meus temes són difícils de cantar, però jo, com que no soc cantant, no hi entenc d’això.

Abans de la pandèmia se’n va anar a viure a una casa a la muntanya, però això no significa que hagi reduït la seva activitat.

Estic a prop de Montserrat, no gaire lluny de Barcelona, però es nota la diferència. I he constatat que es pot fer la mateixa feina sense anar tot el dia accelerat, i no buscar la inspiració des de l’obsessió, sinó des de la tranquil·litat.

Del que està passant aquests dies als carrers de Barcelona, ¿pot sortir una obra enfadada, o tot el contrari?

Notícies relacionades

El festival d'estiu de la Costa Brava que tindrà com a escenaris l'Escala i les ruïnes d'Empúries

Savall reviu el Schuman líric

Espero que sigui tot el contrari. Soc una persona que sempre està enfadada i incòmoda amb el món, i crec que es nota, però als discos intento posar molt amor, perquè és l’únic que em queda, i em connecta amb la vida.