La cultura com a motor de canvi

Filmar l’adolescència comporta sempre la mateixa dificultat: se l’ha de saber mirar de manera horitzontal i des de la distància adequada, sense projectar-hi una mirada adulta contaminada per l’experiència. És l’única manera de no jutjar-la, de no aplicar-li un filtre nostàlgic, de no convertir-la en exòtica i aliena. Adrián Orr (Niñato) troba la distància perfecta en A nuestros amigos, el seu segon llarg, un documental travessat per la ficció en què segueix durant cinc anys la Sara.

Quan la coneixem, la Sara, d’origen cubà, té 17 anys, viu a la perifèria de Madrid, surt amb els seus amics del barri i es prepara per a la universitat. Quatre anys després és la mateixa i és una altra, i aquest canvi té tant a veure amb el pas del temps i les relacions com amb la seva entrada en una companyia de teatre: per la Sara, la cultura és motor de canvi. I aquesta idea és una de les més boniques del film.

Notícies relacionades

Molt ridícula, però no prou

El territori del dilema

Orr captura amb immediatesa i nervi l’energia de la Sara i la dels seus amics. Unes ganes que arrasen amb tot en l’adolescència i es calmen amb el temps. Ho fa a través del cos. La càmera atén el cos dels actors, s’atura en com es mouen, s’abracen, es toquen, i transmet la sensació adolescent de sentir-se inquiet a la pròpia pell i la sensació posterior d’anar adaptant-s’hi. Però també ho fa a través de la paraula. En les converses de la Sara al llarg dels anys, Orr troba un testimoni potentíssim del que suposa créixer.

A nuestros amigos parla de la recerca de la pròpia identitat, de la classe (i l’ambivalència cap al lloc on vam créixer) i de la cultura com a lloc en el qual trobar-se, conèixer-se i entendre que l’art de vegades exigeix aïllar-se.