Un mestre amb el guant de seda de l’humor i les arts de la picardia

Pilar mestre de la literatura espanyola del segle XX, i els déus de la broma i el riure han decidit que sigui just ara, data assenyalada i aniversari rodó –50 anys de La verdad sobre el caso Savolta– quan el jurat del premi Princesa d’Astúries de les lletres es rendeixi al pícar més gran de la nostra narrativa. Eduardo Mendoza (Barcelona, 1943), ja ho saben, un "brètol amb vestit i corbata que colpeja la idiòcia amb el guant de seda de l’humor i les arts de la picardia", com el va definir el jurat d’algun dels molts premis que ha rebut en l’última dècada.

El 2015, per exemple, li van donar el Franz Kafka per la seva "narració magistral, visió humana dels esdeveniments i un sentit de l’humor mordaç"; el 2016 va guanyar el totpoderós Cervantes per tornar al lector "el plaer pel relat i l’interès per la història": i el 2020 va obtenir el de Novel·la Històrica Barcino per "disseccionar les grandeses i misèries" de la ciutat al llarg de les anys.

Ahir, el Princesa d’Astúries de les lletres va arribar quasi com un resum de tot l’anterior. Al podi, al seu costat, el detectiu manicomial de les pepsicoles i el desopilatiu Pomponio Flato; els pistolers de principis del XIX i aquest simpàtic extraterrestre extraviat en una rasa de la Barcelona preolímpica; l’anarquista Onofre i Mauricio el de les eleccions primàries. ¿El seu secret? "Potser es deu al fet que els llibres que escric són còmodes de llegir. De vegades penso que no tenen gran valor. Però després descobreixo per la gratitud dels lectors que sí que en tenen", va dir fa uns anys. Adorador de Charles Dickens i Jules Verne i gentleman en perpetu estat de perplexitat, Mendoza es va fer escriptor per combatre l’ensopiment de l’Espanya franquista i l’avorriment de les classes de Dret i va arribar a la meta tot just es va posar a córrer: La verdad sobre el caso Savolta, una "novel·lassa estúpida i confusa, escrita sense cap ni peus", segons el linx censor que en va vetar el títol original (Los soldados de Cataluña), li va obrir les portes de Seix Barral i del Premi de la Crítica.

Instal·lat a Nova York i empleat com a traductor a l’ONU, a Mendoza se li va entravessar La ciudad de los prodigios (1986), segona novel·la que va acabar sent la quarta, i va trobar en l’humor descarat i la ironia esbojarrada el millor desembossador. "La meva preocupació des del principi de la meva carrera era ‘vull escriure, però no tinc res a explicar’, i això se’n va amb l’humor, perquè allà no has d’explicar res", va deixar dit per explicar la gènesi d’El misterio de la cripta embrujada (1978), excepcional paròdia detectivesca amb què va descobrir la seva autèntica veu. "M’encantava escriure així", diria. Als lectors, és clar, també els encantava llegir-lo així, cosa que explica la ràpida i creixent popularitat de títols com El laberinto de las aceitunas (1982), Sin noticias de Gurb (1991), La aventura del tocador de señoras (2001), Mauricio o las elecciones primarias (2006) i El enredo de la bolsa y la vida. "L’humor em surt fins i tot davant el drama. És la meva manera de ser al món , no puc ser de cap altra manera. En literatura no crec que l’humor suposi deixar de buscar l’excel·lència. Ha estat mal valorat, potser pel pes de la gran novel·la del XIX. Es va oblidar que el Quixot, el Lazarillo, Quevedo, Moratín o Dickens, ja que som a Londres, han sigut bàsicament autors d’humor", va reivindicar el 2016, quan va guanyar el primer Cervantes per al riure.

Notícies relacionades

Isabel Allende: «Paraula a paraula, llibre a llibre, vaig esbrinant qui soc»

Elegia coral de les situacions quotidianes

L’absurd per bandera

Sempre amb l’absurd per bandera i reivindicant-se com el més anglès dels escriptors espanyols i el més internacional dels autors barcelonins, Mendoza es va posar més o menys seriós per guanyar el premi Planeta del 2010 amb Riña de gatos, va participar en el debat polític del 2017 amb l’assaig Qué está pasando en Cataluña i ha disfressat d’atropellada novel·la d’aventures la seva biografia i la de tot el país a la trilogia formada per El rey recibe (2018), El negociado del yin i el yang (2019) i Transbordo en Moscú (2021). El 2023 va dir que ho deixava i pocs mesos després va reaparèixer amb Tres enigmas para la organización. "És que tampoc tinc res millor a fer", va dir, sorneguer, quan li van preguntar per aquesta retirada interruptus.