Terry Eagleton: "La possibilitat mateixa de la crítica està en perill"

Sempre ha sigut una pedra a la sabata de l’establishment britànic (Carles d’Anglaterra va recomanar evitar el "terrible Terry Eagleton"). Sigui com vulgui, és considerat un dels crítics de la cultura més influents de la segona meitat del segle XX, amb classes molt recordades a les universitats d’Oxford i Manchester i una quarantena de títols carregats d’erudició i sentit de l’humor. Entre ells Per què Marx tenia raó (2011), que Tigre de Paper acaba de publicar en català.

¿El rei anglès continua pensant que a vostè cal evitar-lo?

Els nostres punts de vista sobre diguem-ne Shakespeare i la llengua anglesa són diferents. Tot i que, vistes les circumstàncies, no crec que perdi gaire el temps pensant en mi.

¿Què irrita més els seus detractors?

A l’establishment no li agraden gaire les crítiques de l’esquerra. I això empitjorarà amb els atacs de Trump a la universitat i a les humanitats. En certa manera, no tenen cabuda en un capitalisme avançat gaire filisteu. Les universitats, tradicionalment una mica separades de la resta de la societat, tenien una funció crítica, però ja no estan a una distància operativa. El que ara està en perill, penso, és la possibilitat mateixa de la crítica.

Un mal encaix per a la seva feina, doncs.

El moviment global cap a la dreta suggereix que el sistema té problemes. Idealment, el capitalisme voldria coexistir amb la democràcia liberal perquè és una cosa que la gent aprecia i respecta, però si es veu forçat per una crisi, es torna més agressiu i ataca els treballadors i les llibertats civils. Em sembla que és on som. Defensar els principis de la democràcia s’ha tornat un acte radical. Però la història no s’atura. Quan van preguntar al primer ministre Harold McMillan quin era el desafiament més gran per a un estadista, va respondre d’aquesta manera: "Els esdeveniments, noi, els esdeveniments».

No és optimista, però assegura que encara té esperança.

Ser optimista no és més important que ser pèl-roig. És una cosa purament temperamental. El difícil és l’esperança. Vaig escriure en un llibre sobre el que anomeno esperança tràgica, la que sorgeix després d’haver-se enfrontat al patiment i a la falta de sentit. Hi ha molt d’això en Shakespeare i Sòfocles. Hi ha esperança en creure que la vida pot sorgir de la mort. L’any que ve publicaré un llibre sobre aquesta qüestió, i podria ser l’últim.

Després de 40 títols, costa de creure.

No em creu ningú, fins que sap que va sobre la mort. Tinc 82 anys i seria un final adequat per a la meva carrera. Estic explorant temes com el patiment i la transcendència.

Si tornem a parlar de l’esperança, ¿en què la diposita vostè?

En un món en què hi hagi prou justícia, amistat, igualtat i diàleg, i en què ens n’adonem que fins i tot una quantitat modesta de justícia o diguem-ne de llibertat comunitària requereixen una transfiguració radical. En realitat, una diferència profunda entre l’esquerra i la dreta és que l’esquerra pensa que les coses estan molt malament. I la solució és una qüestió d’estratègia. Però jo no proposo quina ha de ser l’agenda per a les pròximes setmanes. Només soc un intel·lectual.

Un intel·lectual que barreja materialisme i catolicisme. ¿Que no havíem quedat que la religió era l’opi del poble?

La gent no recorda tota la frase de Marx: "La religió és el sospir de la criatura oprimida, el cor d’un món sense cor i l’ànima de condicions sense ànima. És l’opi del poble».

Matís apuntat.

El cristianisme és, en certa manera, una forma de materialisme. Tracta de donar un vas d’aigua o alguna cosa de menjar a la gent, i no té res a veure amb una via d’escapament espiritual. I tracta d’un home que va ser executat pel poder imperial per haver dit la veritat. Jo veig el cristianisme com una força radical. Per això, malgrat els horrors de l’Església, sempre m’he mantingut fidel a aquest aspecte de la meva educació.

Va arribar a tenir un peu en el sacerdoci.

La meva mare, una irlandesa molt catòlica, volia que fos sacerdot. Em va fer entrar en un seminari i me’n vaig escapar perquè volia ser el que soc ara, que no és tan diferent de ser sacerdot [riu]. Soc predicador i bondadós. Al final, ella va aconseguir el que volia.

¿I vostè què diria que és?

De vegades soc marxista perquè soc cristià. Hi ha certs compromisos que van directe al cor de l’ésser humà, de manera que sense ells no seria qui soc en aquest moment.

Notícies relacionades

Margarit deixa el Mercat de les Flors apostant pel gran format

Comèdia negra amb tocs d’intriga

Tampoc sense sentit de l’humor.

Els meus quatre avis eren irlandesos, i els irlandesos són coneguts pel fet de ser enginyosos, en bona part perquè la seva història va ser tan terrible que van necessitar alguna cosa per superar-la. Als camps de concentració la gent feia broma. L’humor és una forma de transcendència. I, com a professor, no em puc imaginar cap altra forma de comunicació amb els alumnes més bona que aquesta.