Públic guiri: ¿irritació o motiu d’orgull?

Que la quota de guiris trepi més o menys depèn en bona part del cartell. Aquest any, l’ha propulsat el fitxatge del trio Charli XCX-Sabrina Carpenter-Chappell Roan, únic al mapa de festivals europeu. I això ha generat certa asincronia en els fluxos del públic. L’estranger, molt jove i bastant femení, s’ha concentrat en les tres vedetes, i en altres figures molt famoses en certs països i desconegudes per aquí (molts irlandesos amb CMAT, francesos amb Zaho de Sagazan). I en el fons ‘indie’ del programa hi ha hagut una presència més visible de la clientela autòctona habitual, més madura i masculina: passis com els de Stereolab o The Hard Quartet (el grup de Stephen Malkmus, de Pavement). 

Notícies relacionades

El Conservatori del Liceu aparta el professor acusat de tocaments a una alumna

El primer Pla compleix 100 anys: «Com a targeta de presentació és excepcional; gairebé tota la seva temàtica ja és aquí»

Les dues esferes de públic han conviscut sense cap fricció, però tendint a ignorar-se mútuament, com si cadascuna visqués a la seva pròpia bombolla festivalera. Que convisquin en pau és un assoliment, s’ha de dir. Costa imaginar que, per exemple, en l’edició del 2015, entre The Strokes, Interpol i Ride, el festival hagués tingut a bé programar Kylie Minogue (un equivalent‘mainstream’al que avui podria representar Sabrina). És veritat que tot s’ha fet més líquid i menys conflictiu.

Hi va haver un temps en què l’imaginari del Primavera es veia anquilosat i corrien bromes sobre un cartell del 2040 amb Pixies com a gran reclam en la seva enèsima gira de reunió. El festival va reaccionar i aquí tenim el resultat. ¿Què esperàvem si no? Podem irritar-nos davant la invasió guiri i sospirar per temps més purs, més nostres, però el que passa és fruit de l’èxit, de la marca i de la ciutat, i hauria de ser motiu d’orgull, en aquesta Barcelona de vegades tan rondinaire, fer coses úniques que atrauen visitants, amb la cultura com a leitmotiv. Sense aquest 65% de públic estranger, el Primavera no hauria pogut pagar per Charli XCX, Sabrina Carpenter i Chappell Roan. Podrà pensar-se: «¿I què?». Però les ciutats són com les bicicletes, que si deixes de pedalar topes de morros.